Diu el diccionari que allò normal és el que es troba en el seu estat natural; també allò que s’ajusta a regles prefixades…
L’estat natural d’un habitatge hauria de ser el de ser habitat; i habitar només ho poden fer les persones, no els bancs ni les empreses.
L’estat natural d’un carrer o d’una plaça hauria de ser el d’espai públic: espai de tots per a tothom.
Contemplem llavors el nostre voltant, la nostra ciutat, i no sembla que les coses siguin massa normals… A vegades, però, dins d’aquesta anormalitat naturalitzada sorgeixen personatges “impertinents”: veïns que fan calçotades en un aparcament i, com per art de màgia, el converteixen en una plaça; xarxes de persones que, assegudes davant de portes, aconsegueixen aturar maquinàries injustificables; gent de totes les edats que pren el carrer i ens ensenya amb les mans enlairades que una democràcia real és possible …
Perquè enmig dels temps bojos que ens ha tocat viure, només els éssers extraordinaris i les accions excepcionals poden retornar-nos a la normalitat.